El text de ''Candilejas agónicas'' va ser publicat a l’any 1955 en la revista Destino. Aquest article fa referència al teatre, però el que vol és donar a conèixer la decadència del teatre català en aquella època i actualment. El cinema i la fotografia no han sortit del no res, sinó que per aconseguir arribar a gravar pel·lícules ha sigut  el fruit d’un llarg procés d’experimentació. Estic parlant de l’aparició del cinematògraf, un aparell que pot projectar pel·lícules sobre una pantalla per una gran audiència. Amb aquesta aparició el teatre va quedar en un segon lloc. Però les persones que ara anaven al cinema, deixaven de banda el teatre això va fer perdre molt públic en el teatre. Jonas en aquest text es Joan Oliver que utilitza un pseudònim. Dins d’aquest article ell opina i es fa preguntes relacionades amb el teatre i les coses negatives i positives. Abans he dit que amb l’arribada del cinematògraf el teatre va deixar de tenir audiència això es una cosa negativa, però la gent no sap el que es perd, perquè poder assistir al teatre es viure les actuacions en persona, poder sentir les emocions d’aquella persona que esta davant d’un públic i te que fer un paper, no és ficció o retocat amb l’ordinador perquè ha quedat malament com a les pel·lícules. Concloent amb aquest comentari crec que tenim que animar-nos a anar al teatre, perquè el teatre és un negoci que no s’ha de perdre mai. Ja que no es el mateix anar al cinema que anar al teatre. Com l’autor en aquest text que per finalitzar sap que encara hi ha gent que l’hi agrada el teatre i que no deixarà que el teatre s’acabi.

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto,
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

Comentari del poema:

He escollit aquest poema perquè m’ha semblat graciós i original, dedicar un poema a una rosa. Perquè ens parla dels pètals de les roses i el conjunt que formen. Expressa com una preferència cap a una flor en aquest cas la rosa. A més m’agrada perquè ens expressa la rosa com una persona i ens diu que al mig d’aquesta es troba el cor on descansen els pètals. És un poema curt però original. El poema té dues estrofes de versos quartets. A la primera estrofa del poema observem com el poeta ens descriu la rosa per fora, així agafa de referència els pètals, la bellesa de la rosa, la seva frescor i en la segona estrofa del poema es una descripció més intima, perquè ens parla del cor de la rosa i de la seva boca. En conclusió aquest poema m’agrada perquè amb poques paraules expressa molt sobre una rosa.

Apaga aquets ulls meus

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Comentari del poema:

He escollit aquest poema de Rainer Maria Rilke, perquè m’ha transmès el sentiment d’un home enamorat que faria qualsevol cosa per la dona que estima. A més les paraules que utilitza per demostrar aquest amor son des de  dins del seu cor. Reflexa una actitud com si fos un adolescent. El que més m’agrada d’aquest poema es com expressa els sentiments el poeta, dient que si apaga als llums encara et veurà y que si li tapes les orelles podrà igualment sentir-te i així segueix el poema, jo en aquest poema veig que el poeta agafa els seus sentits el tacte, l’olfacte, la vista i ens diu que s’hi li falta algun sentit ell igualment podrà escoltar a la dona que estima i veure-la. El que mes m’agrada d’aquest poema es el final, perquè ens el poeta diu que s’hi en el seu cervell calessin foc, la dona a la que estima seguiria encara en la seva sang, aquest final es preciós com tot el poema. El poema té una estrofa amb nou versos.

Poeta i novel·lista austro-germànic, considerat com un dels més importants i influents poetes moderns a causa del seu precís estil líric, les seves simbòliques imatges i les seves reflexions espirituals. Va néixer a Praga el 4 de desembre de 1875. Després d’una infància solitària i plena de conflictes emocionals, va estudiar en les universitats de Praga, Munich i Berlín. Les seves primeres obres publicades van ser poemes d’amor, titulats Vida i cançons (1894). En 1897, Rilke va conèixer a Lou Andreas-Salomé, la filla d’un general rus, i dos anys després viatjava amb ella al seu país natal. Inspirat per les dimensions i la bellesa del paisatge tant com per la profunditat espiritual de la gent amb que es va trobar, Rilke es va formar la creença que Déu està present en totes les coses. Aquests sentiments van trobar expressió poètica en Històries del bon Déu (1900). Després de 1900 Rilke va eliminar de la seva poesia el vague lirisme que, almenys en part, li havien inspirat els simbolistes francesos i en el seu lloc, va adoptar un estil precís i concret, del que poden donar exemple els poemes recollits en el Llibre de les imatges (1902) i les sèries de versos del llibre de les hores (1905).

El franquisme va ser el règim polític del General Franc i el període històric de la seva dictadura a Espanya entre 1939 i 1975.  El franquisme va evolucionar políticament, socialment i ideològicament fins a l’any 1959.

Molt canvis econòmics y socials a la dècada dels seixanta, sobretot el immobilisme, aquests trets caracteritzen la política d’aquesta època. Però també cal destacar molts trets importants que més tard van tenir molt valor com per exemple: La renovació de l’església catòlica en el Concili Vaticà II que va afavorir al règim franquista perquè va proporcionar un allunyament de l’església.  Van començar a aparèixer terroristes com ETA, que uns anys més tard van començar a fer atendats.  Per una altra banda trobem l’oposició  que ja per aquests anys a crescut tant que fins els grups que havien donat suport a Franco existia una oposició al règim. El Franquisme es basava en l’autarquia, Espanya no permetia l’exportació ni l’entrada de productes, això va provocar gran falta d’aliments a les persones . Cal esmentar que durant aquesta ultima etapa del franquisme es van signar les ultimes sentencies a mort que van ser els últims processos judicials com el “Procés de Burgos” o el “Procés 1001”, en contra de integrants d’ETA i CC.OO. També durant el Franquisme hi havia represàlies, es a dir, que tota la gent que havien format part del bàndol republicà els mataven. Podem observar que al llibre de Ramona Adéu, escrit per Montserrat Roig es veu clarament reflectit el Franquisme. Al llibre hi apareixen tres protagonistes que totes tres es diuen Ramona, l’àvia, la mare i la filla. Podem veure reflectit l’etapa del franquisme a la Mundeta filla, ja que es una universitària i esta en plena època franquista, observem tot aquests trets esmentats ja que la filla vol escapar i no viure tot això.

Montserrat Roig va participar en la tancada al Monestir de Montserrat com a protesta. Aquesta autora en les seves novel·les proposa una lectura del passat en què es narra la realitat a través de la mirada de les dones, les grans protagonistes, a qui dóna veu.

Comentari del poema:

Aquest poema de Dolors Miquel que he escollit m’ha agradat molt, perquè utilitza unes paraules molt sinceres i es nota que el que pensa o expressa, també reflecteix els pensaments d’una mare. El començament del poema comença explicant que va tenir un fill i que ja li agradaria tornar-se’l a ficar dins del seu ventre per protegir-lo com fan totes les mares que tenen fills que volen el millor per ells. Ens diu que vol tornar a tenir el seu fill dintre de la panxa perquè no vol que o passi malament davant d’aquesta societat que el jutgen i quant més bona persona ets pitjor, perquè les persones et tomen com un tonto s’aprofiten. En conclusió crec que aquest poema es una mica difícil d’entendre perquè Montserrat Roig el que vol en aquest poema es protegir al seu fill, però el seu fill té que aprendre a cuidar-se sol. A més en l’ultima part del poema diu que el seu fill es una bona persona, un orat, un ingenu, aquestes paraules no van en un sentit dolent cap el seu fill. A més crec que diu tant les coses bones com les males.

Comentari del poema:

He escollit aquest poema perquè quant l’he llegit m’ha transmès un sentiment de pessimisme i de tirar-ho tot. I m’ha sobtat l’ultima frase que diu:

-Ara sóc pitjor que jo mateix

Aquesta frase deixa com que els lectors pensem perquè jo crec que ningú es pitjor que ell mateix, perquè ets tu.  També crec que es veu reflectit en el títol ‘’ la flor negra’’ que és un poema amb sentiments foscos, ja que, cap flor és de color negra.

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d’altres moltes coses, tots els meus llibres.

He pasado toda la noche sin dormir, viendo,
sin espacio tu figura.
Y viéndola siempre de maneras diferentes
de como ella me parece.
Hago pensamientos con el recuerdo de lo que
es ella cuando me habla,
y en cada pensamiento cambia ella de acuerdo
con su semejanza.
Amar es pensar.
Y yo casi me olvido de sentir sólo pensando en ella.
No sé bien lo que quiero, incluso de ella, y no
pienso más que en ella.
Tengo una gran distracción animada.
Cuando deseo encontrarla
casi prefiero no encontrarla,
Para no tener que dejarla luego.
No sé bien lo que quiero, ni quiero saber lo que
quiero. Quiero tan solo
Pensar en ella.
Nada le pido a nadie, ni a ella, sino pensar. 

 Comentari

He triat aquest poema, ja que al llegir-lo ma transmès els sentiments d’una persona enamorada, que faria qualsevol cosa per aquella persona a la que estima. I també m’agrada perquè es veuen reflectits al poema els sentiments de l’autor, com quant diu que s’ha passat tota la nit sense dormir, ja que quant tu estimes a algú et passes tots els dies pensant amb ell i volent estar al seu costat.

Enric Casasses (Barcelona 1951) Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002).

Comentari

He triat aquest poema perquè m’ha agradat el tema del que parla, l’amor. Ja que, el poeta no es dirigeix a una persona que comparteix aquest amor al costat d’ell , sinó, a un amor que no ho podrà aconseguir mai, un amor platònic. En aquest poema Fernando Pessoa ens descriu quan i com veu al seu amor, ens diu que passa per la seva finestra i que el la hi queda mirant. M’ha agradat també la frase que diu ‘’ sobre mi, l’aflicció ha llançat el seu vel’’, amb aquesta frase el poeta ens diu que li ha robat el cor i ho fa en forma com de metàfora. En les ultimes línies del poema podem observar com el poeta diu que aquesta assegut al costat de la venda i que aquesta noia no passa però que l’és imagina que passa i que no es va d’aquest lloc, perquè és el que al poeta li agradaria que passés cada dia, per a poder contemplar-la tot el temps que el desitgi.

Comentari

He triat aquest poema perquè m’ha semblat molt original al llegir-lo. L’autor comença dient-nos que el dia en el qual el mori probablement es faria una biografia, i a continuació les següents línies es descriu al mateix sense posar cap data de naixença però fa com una petita biografia pròpia, escrivint com era i el que li ha semblat la seva vida. Sense voler o volent l’és ha fet la seva pròpia biografia.

Poeta, assagista i traductor portuguès nascut a Lisboa en 1888 . És la figura més representativa de la poesia portuguesa del segle XX. Els seus primers anys van transcórrer a Ciutat del Cap mentre el seu padrastre ocupava el consolat de Portugal a Sud-àfrica. ALS disset anys va viatjar a Lisboa, on després d’interrompre estudis de Lletres va alternar el treball de oficinista amb el seu interès per l’activitat literària. La influència que en ell van exercir autors menjo Nietzscheà, Milton i Shakespeare, ho van dur a traduir part de les seves obres i a produir els primers poemes en idioma anglès. Va dirigir diverses revistes i aviat es va convertir en el propulsor del surrealisme portuguès. "Missatge" va ser la seva primera obra en portuguès i única publicada en vida del poeta. Part de la seva obra està representada pels nombrosos heterònims creats durant la seva vida, sent els més importants Alvaro de Camps, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. Va morir a Lisboa en 1935 .

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Comentari poema

Pseudònim de Joan Oliver, va néixer a Sabadell en 1899 . Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista, pertanyent a una destacada família d'industrials. És un dels poetes catalans més importants del segle XX. Va iniciar la carrera poètica en 1934. Amo d'un estil original i sarcàstic, va trencar amb el seu passat burgès per a defensar les idees republicanes durant la guerra civil. Es va exiliar en Paris, després va viatjar a Argentina i posteriorment es va radicar a Xile durant vuit anys. Entre els guardons obtinguts, es destaquen el Premi del President de la República Francesa per la versió de "El misantrop" de Molière, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el premi Ciutat de Barcelona i el de la Generalitat de Catalunya de Poesia. Seguint les seves conviccions ideològiques, va rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va morir a Barcelona en l'any  1986 .

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Comentari poema

Aquest poema descriu la melancolia de una tarda fosca i freda. El poeta demana ajuda per il·luminar aquesta tarda tan fosca, sembla que sigui una comparació amb la vida solitària.
Aquest poema m'ha agradat perquè el poeta amb les paraules evoca molt bé els sentiments de solitud que pot tenir un ésser humà.

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Comentari poema